sábado, 19 de julio de 2014

EL FARO

 Tan solo una luz lejana ilumina la esperanza de vida
  de un barco de pesca a la deriva en noche de tormenta,
donde la oscuridad ciega los astros
y las olas cabalgan poseídas por el mismísimo diablo.

-¡Truenos y relámpagos!
¡Capitan, naufragamos,
la marea nos empuja
irreversiblemente hacia las rocas!

-¡Poner rumbo a la luz del faro.
Que rece el que sepa
 y que cada uno ponga en manos
del Señor su miserable vida!

Mece el mar y el viento al barco.
Van crujiendo los palos y desgarrando las velas,
como un juguete en manos de un niño siniestro.

-¡Capitan, no llegamos,
se esta inundando la bodega!

-¡He dicho que recéis
 y no dejéis de mirar la luz del faro
que allí está la Virgen del Carmen esperando!

Zarandea el temporal al barco como si de papel fuera.
¡Peró navega, navega entre olas gigantescas!

-¡Mi capitán, mi capitán,
vamos rumbo al acantilado!

-¡Virar el timón a babor con fuerza, 
y seguir achicando agua sin tregua
que allí nos espera la Virgen sobre la arena!

Brilla la luz del faro como una estrella,
y arremete el temporal al casco contra la playa.

-¡Mi capitán, mi capitán, estamos a salvo!
Pero no se ve la Virgen del Carmen por ninguna lado.

-¡Arrodillaros!
Y mirar la única luz que brilla en el cielo,
y es que hoy la Virgen nos ha guiado
desde lo más alto del faro.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Angels Arall

ES FARO


Tan sol una llum llunyana il-lumina s'esperança de vida
d'un vaixell de pesca a sa deriva en nit de tempesta,
on la foscor encega es astres
i ses ones cavalquen posseïdes pel mateix diable.

-Trons i llampecs!
Capità, naufraguem,
sa marea ens empeny
irreversiblement cap a ses roques!

-Posa rumb a sa llum des far.
Que resi que en sàpiga
i que cadascun posi en mans
del Senyor sa seva miserable vida!

Bressola la mar i es vent es vaixell.
Van cruixint es pals i estripant ses veles,
com una joguina en mans d'un nen sinistre.

-Capità, no arribem,
s'esta inundant es celler!

-He dit que reseu
i no deixeu de mirar sa llum des far
 que allí està sa Verge del Carmen esperant!

Sacsa el temporal es vaixell com si de paper fora.
Però navega, navega entre ones gegantesques!

-Capità, capità,
anem rumb es penya-segat!

-Virar es timó a babord amb força,
que allí ens espera sa Verge sobre sa sorra!

Brilla sa llum des far com un estel
i arremet es temporal es casc contra sa platja.

-Capità, capità, estem fora de perill!
Però no es veu la Verge del Carmen per cap costat.

-Agenollar-vos!
I mirar l'única llum que brilla en el cel,
i és que avui la Verge ens ha guiat
des de el més alt des far.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Angels Arall
 Traductor: Francesc M. Barceló


sábado, 12 de julio de 2014

A CESAR LO QUE ES DE CESAR

 Nubes de nieblas invasoras como ejércitos
cubren el sol de misteriosos parajes, donde los humanos
 sumergen sus miserias en milagrosas aguas,
donde pretenden reparar sus cuerpos y sus almas.

¡¡¡Como si se pudiera atravesar el arco iris
y volvieran de nuevo los muertos al reino de los vivos,
 cabalgando sobre una humosa aureola!!!

¿Dónde van los muertos que están muertos,
si sabemos que están muertos?
¡Pregunto sin buscar respuesta,
porque me da miedo que alguien me conteste,
y no quisiera que mi inquieta curiosidad
 urgiera más allá de lo permitido!

¡El agua bendita también dicen
 que limpia los pecados de los humanos,
pero nunca podrá limpiar la conciencia!

!Ay, ahí es nada! Vidas apasionadas,
 vidas secretas, vidas arrepentidas que al final 
quieren devolver sus errores a quien los remienda!

Me imagino a tropas enteras
 desfilando por lagos humeantes
queriendo devolver a Cesar
 lo que un día fue de Cesar…
¡si es que existe Cesar!

Eterna búsqueda y consuelo 
que conduciría a la humanidad
hasta las mismísimas puertas del cielo.

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Carol Bonet Torres

AL CÉSAR LO QUE ES DEL CÉSAR


Núvols de boires invasores com exèrcits,
cobreixen es sol en misteriosos paratges, on es humans
submergeixen ses seves misèries en miraculoses aigües,
on pretenen reparar es seus cossos i ses seves ànimes.

Com si es pogués travessar s'arc de Sant Martí
i tornessin de nou es morts al regne des vius,
cavalcant sobre una fumejant aurèola!!!
On van es morts que estan morts,
si sabem que estan morts?

Pregunto sense buscar resposta,
per què em fa por que algú em contesti,
i no volgués que sa meua inquieta curiositat
urgís més enllà des permès!

S'aigua beneïda també diuen
que neteja es pecats des humans,
però mai podrà netejar sa consciència!

!Ai, déu n'hi do! Vides apassionades,
vides secretes, vides penedides que es final
volen retornar es seus errors a qui es apedaça!

M'imagino a tropes senceres
desfilant per llacs fumejants
volent retornar en César
es que un dia va ser des César…
si és que existeix es César!

Eterna cerca i consol
que conduiria a sa humanitat
fins a ses mateixes portes des cel.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carol Bonet Torres
 Traductor: Francesc M. Barceló


 

domingo, 6 de julio de 2014

EL BOSQUE DE LOS DESEOS QUE NUNCA SE CUMPLIERON

 
Solo y abatido, penetré en el bosque
 huyendo del mundanal ruido.
Solamente el crujido de las ramas de mis pisadas,
rompía el encanto de aquel silencio encantado.
Dejé atrás los caminos y los senderos,
y fui avanzando sin dejar rastro de mi intrépido viaje.
Los rayos del sol apenas alumbraban
 aquella espesa vegetación, 
solamente el piar de algún pajarillo
sobre las ramas acompañaba mi destino,
y de vez en cuando, una liebre
o un lagarto sobresaltaba mi ánimo.

Entró la noche sin darme cuenta,
y seguía andando como un sonámbulo 
que busca encarecidamente el deseo perfecto.
El silencio se apoderó del bosque
y la oscuridad empezó a hacer mella en mis ojos,
hasta el instante en que un hada pelirroja
guió mis pasos más allá de este universo.

Un búho me dio la bienvenida desde un árbol,
un conejo desató los cordones de mis zapatos,
una tortuga me hizo una reverencia
como si yo fuera un príncipe encantado, 
unas palomas blancas revoloteaban
por encima de mi cabeza
y un zorro me enseñó los dientes
en señal de pleitesía. 

Un enano de pelo largo agarró mi mano,
y mientras brincaba y bailaba a mi alrededor,
me condujo hasta el guardián de los laberintos
de los deseos que jamás se cumplieron.

 Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                            Foto: Antonio García García


ES BOSC DES DESITJOS QUE MAI ES VAREN COMPLIR  
 

Sol i abatut, vaig penetrar en es bosc
fugint des mundana soroll,
solament es cruixit de ses branques de ses meues trepitjades,
trencava s'encant d'aquell silenci encantat.
Vaig deixar enrere es camins i es senders,
i vaig avançant sense deixar rastre des meu intrèpid viatge.

Es raigs des sol amb prou feines il·luminaven 
aquella espessa vegetació, 
solament es piular d'algun ocelletet
sobre ses branques acompanyava es meu destí,
i de vegades una llebre 
o un llangardaix sobresaltava es meu animo.

Va entrar sa nit, sense adonar-me 
i seguia caminant com un somnàmbul 
que busca encaridament es desig perfecte.
Es silenci es va apoderar des bosc 
i sa foscor va començar fer mossa en es meus ulls,
fins a s'instant en què una fada pèl-roja
va guiar es meus passos més enllà d'aquest univers.

Un mussol em va donar sa benvinguda des d'un arbre,
un conill va deslligar es cordons de ses meues sabates,
una tortuga em va fer una reverència 
com si jo fos un príncep encantat, 
unes colomes blanques aletejaven
per sobre des meu cap
i una guineu m´ensenayar ses dents
en senyal d'homenatge.

Un nan de pèl llarg va agafar sa meua mà,
i mentre botava i ballava es meu voltant,
em va conduir fins es guardià des laberints
des desitjos que mai es varen arribar a complir.

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Antonio Garcia Garcia


THE FOREST OF WISHES THAT HAVE NEVER BEEN FULFILLED 

  Alone and dejected, I walked in the forest,
fleeing from the madding crowd.
Only the creak of the branches beneath my footsteps,
broke the charm of the enchanted silence.

I left behind roads and trails
and I was moving without a trace of my intrepid travel.
The rays of the sun barely lit
the thick vegetation,
only the tweet of a bird,
upon the branches accompanied my destiny,
and from time to time a hare
or a lizard would startle my mood.

The night drew closer, I did not notice,
I walked as in sleep,
but still continued seeking for the perfect wish.
Silence gripped the forest,
and darkness began to make a dent in my eyes,
until the moment in which a fairy
guided me beyond this universe.

An owl welcomed me from a tree,
a rabbit unleashed the laces of my shoes,
a turtle bowed to me,
as if I were an enchanted prince,
white doves flew over my head,
and a fox showed me his teeth,
in homage.

A long haired dwarf, grabbed my hand,
and whilst skipping and jumping all around me,
he led me to the guardian of the labrinth,
of the wishes that were never fulfilled.

Collection:  Who has lent me this photograph?
Photograph: Antonio Garcia Garcia
 Translation by: Sarah louise Bussey

domingo, 29 de junio de 2014

ROSA INOCENTE

 -¿A qué huelen las rosas?
Preguntó mi niña entre risitas.
- Las rosas olerán a lo que tú quieras,
porque ninguna de ellas,
ni por asomo, a ti se te asemeja.

-¿A qué huelen las rosas?
 Insistió sin darme tregua.
- La rosas huelen solo a rosa,
pero tú hueles a bosque
 y a menta fresca.

- ¿Por qué están tristes las rosas?
Prosiguió curiosa.
-Porque tienen frío
y el sol no las calienta suficiente,
porque cuando sale,
lo hace para iluminar
tu carita de azucena.

-¿Por qué se secan las rosas?
Interrogó ansiosa.
-Porque cuando tú sales a la calle,
con tu vestidito de seda blanca
y olor a clavel poeta...
¡Se para hasta el agua del río,
debajo del puente, para olerte!

¿No ves, mi niña,
que el olor a flores va contigo
donde quieres que tú vaya?

-¿A qué huelen las olas?
preguntó mi niña, con ojitos dormilones
y sonrisa picarona.
-¡Duerme, mi niña, duerme,
que las olas solo huelen a mar!

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
    Foto: Sarah Louise Bussey
ROSA INNOCENT

- A què fan olor ses roses?
Va preguntar sa meua nena entre rialletes.
- Ses roses faran s´olor que tu vulguis que facin,
perquè cap d'elles t'assembla.

-A què fan olor ses roses?
Va insistir sense donar-me treva.
- Ses roses fan olor solament a rosa,
peró tu fas olor de bosc i a menta fresca.

- Per què estan tristes ses roses?
Va prosseguir curiosa.
-Perquè tenen fret
i el sol no les escalfa el suficient,
perquè quan surt,
ho fa per il·luminar
se teu carona de azucena.

-Per què s'assequen ses roses?
Va interrogar ansiosa.
-Per què quan surts as carrer
amb el teu vestided de seda blanca
i olor a clavell poeta...
Es para fins s'aigua des riu
sota es pont per olorar-te!

No veus, nena,
que s'olor a flors va amb tu
on volgis que tu vagis?

-A què fan olor ses ones?
va preguntar sa meua nena, 
amb ullets de son
i un somriure emtremaliat.
-Dorm nena, dorm,
que ses ones solament fan olor a mar!

Col.lecció Qui em deixa una fotografia?
Foto: Sarah Louise Bussey

INNOCENT ROSE

"How do the roses smell?"
My daughter asks between chuckles,
´"The roses smell of whatever you wish"
I tell her,
"Because none of them,
even come close to the beauty of the fragrance
that fills your heart".

"How do the roses smell?"
She insisited, without even chance for me to delay,
"The roses smell only of a rose,
but you, smell like a forest,
minty fresh."

"Why are the roses sad?"
She asks curiously.
"Because they are cold
and the sun does not warm them.
Because when the sun rises,
it illuminates only
your sweet little face."

"Why are the roses dry?"
She interrogates me anxiously.
"Because when you go out into the streets,
with your dress of white silk
and the scent of carnations,
the river, beneath the bridge,
ceases to flow,
as it stops simply to bask
in your sweet aroma."

"Do you not see, my daughter,
that the scent of the flowers are with you,
wherever you go?"

"How do the waves smell? "
My daughter asks me, with sleepy eyes,
 but still with  her cheeky smile.
Sleep my daughter, sleep,
because the waves smell only of the sea!

Collection:  Who has lent me this photograph?
Photograph: Sarah louise Bussey
 Translation by: Sarah louise Bussey

lunes, 23 de junio de 2014

BLANCO Y NEGRO

 
 ¡Un flash invade mi mente!
y no es mi gracia la que me ilumina,
más bien es la tuya la que me inspira,
entre claros y oscuros detalles,
entre grises y opacas luces
que capturas en las fotografías.

Sensibles perfiles, tonos calidos,
seguido de una alargada sombra
que afana este negro encuadre
haciendo sutil el reflejo con que
un claroscuro rompe el limbo.

¡En ningún punto encontrarás
tanta dicha como en la búsqueda
de la foto perfecta, hasta tal grado
que te absorberá la vida
a través de cristales que te incitan
a inmortalizar diminutos instantes!

 Colección ¿Quién me presta una fotografía?
                                                   Foto: Rosa M. Florido

 

 BLANC I NEGRE   

Un flaix envaeix sa meva ment! 
i no és sa meva gràcia sa que m'il·lumina,
més aviat és sa teva sa que m'inspira,
entre clars i foscos detalls,
entre grisos i opaques llums
que captures en ses fotografies.

Sensibles perfils, tons calids,

seguit d'una allargada ombra
que afanya aquest negre enquadrament
fent subtil es reflex amb que
un clarobscur trenca es limb.

En cap punt trobaràs

tanta satisfacció com en sa cerca
de sa foto perfecta, fins a tal grau
que t'absorbirà sa vida
a través de cristalls que t'inciten
a immortalitzar diminuts instants!

Col.lecció Qui em deixa una fotografia?
Foto: Rosa M. Florido
   
  BLACK AND WHITE

 
A flash ignites my mind!,
but it is not my grace that illuminates me,
rather it is you, that inspires me,
between the light and the dark details,
 the greys and the dull lights,
that are captured in your photographs.

Sensitive profiles, warm tones,
followed by an elongated shadow
  which taketh this black frame
  creating subtle shimmer with which
a chiaroscuro breaks through limbo.

At no point, can you find such happiness,

like searching for the perfect photograph,
 to such an extent, it will absorb your life,
through crystals that will incite you,

 to immortalize tiny moments!

Collection:  Who has lent me this photograph?
Photograph: Rosa M.Florido
 Translation by: Sarah louise Bussey

domingo, 15 de junio de 2014

¿ ¡COMO UN POETA VA A ESCRIBIR DE LUCES Y COLORES! ?

  ¿!Dime amigo!?, ¿para quién voy a describir este paraje
quieto y profundo, donde la luz retuerce
los más recónditos rincones, bañándolos de paz
y otorgando a cada cual su color natural?.

¿Y si fuera el caso, que mi mano
no fuera lo suficiente avispada
para narrar como las nubes se hunden en la noche
y que sobre el mar aparecen trazos alineados
de caprichosos devaneos de locas luces
danzando casi a oscuras y obstinadas
en inmortalizar sus últimas travesuras?.

¿Y si no acertara con mi manirrota escritura
trasmitir todo el arte con que el sol
interpreta el momento de su muerte en el horizonte?.

Y acto seguido, ¿detallar el justo instante en que aparece la luna
como un capullo de rosa que va aprendiendo
a ser hermosa, maquillandose de violeta, plata y oro
para convertirse en el astro más bello del universo?.

¡Ay, amigo!, ¿¡cómo va a escribir un pobre poeta
de luces y colores si no dispone de pintura,
ni pinceles ni de paleta...
y solo juega con su mente y cuatro letras!?

  Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                               Foto: Jose Enrique Rguez

COM UN POETA VA A ESCRIURE DE LLUMS I COLORS! ?

 
Digues amic!?, per a qui vaig a descriure aquest paratge
quiet i profund, on sa llum retorça
es més recòndits racons, banyant-los de pau
i atorgant a cadascú es seu color natural?.

I si fos es cas, que sa meua mà
no fos prou espavilada
per a narrar com es núvols s'enfonsa dins sa nit
i que sobre la mar apareixen traços alineats
de capritxosos deliris de boges llums
dansant gairebé a ses fosques i obstinades
a immortalitzar ses seues últimes diableries?.

I si no encertés amb sa meua malgastada escriptura
transmetre tot s'art amb que es sol
interpreta es moment de sa seua mort a s´horitzó?

i tot seguit, detallar es just instant en que pareix sa lluna
com un capoll de rosa que va aprenent
a ser bella, pintant-se de violeta, plata i or
per convertir-se en s'astre més bell de s'univers?.

Ay, amic!, com va a escriure un pobre poeta
de llums i colors si no disposa de pintura,
ni pinzells ni de paleta...
i solament juga amb sa seua ment i quatre lletres!?

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Jose Enrique Rguez

sábado, 7 de junio de 2014

VARADERO

  Donde las estancias besan las olas 
y el mar mece pacientemente las barcas,
allí donde solo el hombre es capaz de hacer
entre las rocas un hogar marinero.

Un sombrero deshilado le cubre la cabeza
de unos rayos hastiados de verano,
mientras unas poderosas manos
remiendan redes aburridas de tanto rastreo.

Nostálgico, cuenta el pescador
de los tiempos en que pescaban abundantes
peces coloridos como el mismo arcos iris

Y él, el más viejo del lugar,
con voz ronca de absenta nos cuenta:

-¡Hasta a las sirenas teníamos
 de devolverlas al mar por la borda!

Y continuó el viejo marinero relatando...

- En el cielo, las chispeantes estrellas
nos guiaban hasta más allá de alta mar,
navegando sobre un espejo, fiel reflejo,
de un universo dormido en calma chicha.
La luna nos alumbraba cual farola mágica
hasta los rincones mas recónditos
donde los peces se entregaban a las redes.

Habían noches que en el cielo
se encendían candelabros de estrellas
que cortejaban con otros planetas,
mientras el sonido de un violín
que viajaba desde tierra, delataba que...
 ¡los mejores sueños, se sueñan despierto!

Colección ¿Quién me presta una fotografía? 
                                                                                 Foto: Carmen Villar
VARADERO

On ses estades besen ses ones 
i el mar bressola pacientment ses barques,
allí on solament s'home és capaç de fer
dins ses roques una llar marinera.

Un barret desfilat li cobreix es cap
d'uns raigs fastiguejats d'estiu,
mentre unes poderoses mans
apedacen xarxes avorrides de tant rastreig.

Nostàlgic, explica es pescador
des temps en què pescaven abundants
peixos colorits com es mateix arcs de Sant Martí

I ell, es més vell des lloc,
 conte amb veu ronca d´absenta:

-Fins i tot a ses sirenes teníem
de retornar-les a la mar per sa broda!

I va continuar es vell mariner relatant...

- En es cel, es brillants estels 
ens guiaven fins a més enllà d'alta mar,
navegant sobre un mirall, fidel reflex,
d'un univers dormit en calma.
Sa lluna ens il·luminava com fanal màgic
fins as racons mes recòndits
on es peixos es lliuraven a ses xarxes.

Havien nits què en es cel
s'encenien candelers d'estels
que festejaven amb altres planetes,
mentre es so d'un violí
que viatjava des de terra, delatava que...
es millors somnis, se somien despert!

Col.lecció ¿Qui em deixa una fotografia?
Foto: Carmen Villar

BESOS ENTRE OLAS.

BESOS ENTRE OLAS.  Leve espuma de olas blancas, rumor de sirena de mar de plata. Tono de guitarra andaluza. Diadema de esmeraldas. Beso huér...